els meus textes

  La Chus era una veïna modèlica, mestra de vocació, quan sortia de la escola on treballava, dedicava el seu temps lliure a educar també als adults sense formació i a predicar les bondats de ser integres i solidaris, feia les xerrades en un petit local al barri del Call de Barcelona, un lloc on antigament els jueus feien artesania convivint en pau amb els cristians. També protagonitzava molts actes docents i filosòfics als ateneus populars on els seguidors acudien a escoltar-la i a participar, amb admiració, mai ningú li va poder sentir una paraula d’odi vers a ningú. Sí... la guerra ho canviava tot, però a ella no la va canviar ni tampoc havia afectat al seu sentiment solidari. Soltera per convicció i tieta per devoció, no tenia temps per relacions intimes, només el tenia pels seus propòsits d’ensenyar i conviure , per a ella no hi havia enemics només persones que podien o no pensar com ella. Aquell dia de Gener del 38, molts dels infants del barri estaven jugant amb una pilot...

  El sol ha començat a aparèixer a Teià, son les 7 del matí, els carrers no mostren excessiva activitat, un lleuger olor a mar arriba barrejat amb els olors naturals que ens porta la primavera. En Brahim i el Mohamed s’han llevat a les 6 per esmorzar i poder realitzar la Fajr,   van pedalejant ràpidament camí al viver de flors on treballen... saben que serà un dia llarg i dur. Les Roses estan esperant   fermes i plenes de color, llestes per oferir la seva vida al propòsit de l’amor ,entre elles les tres que Mohamed va plantar sabent que eren per ells. En el moment d’introduir les llavors , les va batejar amb els noms de Llum , Estel i Hope. La feina del dia ha estat dura mentre ells dos han tallat les   Roses, la Sandra les ha anat embolicant i acabant la decoració amb el llacet dels colors de la senyera. Acabat el dia, en Brahim agafa la seva, l’Estel, i demà a la tarda la portarà, amb tota la il·lusió, a la seva estimada, una noieta preciosa i vital   ...