3 roses

 

El sol ha començat a aparèixer a Teià, son les 7 del matí, els carrers no mostren excessiva activitat, un lleuger olor a mar arriba barrejat amb els olors naturals que ens porta la primavera. En Brahim i el Mohamed s’han llevat a les 6 per esmorzar i poder realitzar la Fajr,  van pedalejant ràpidament camí al viver de flors on treballen... saben que serà un dia llarg i dur.

Les Roses estan esperant  fermes i plenes de color, llestes per oferir la seva vida al propòsit de l’amor ,entre elles les tres que Mohamed va plantar sabent que eren per ells. En el moment d’introduir les llavors , les va batejar amb els noms de Llum , Estel i Hope.

La feina del dia ha estat dura mentre ells dos han tallat les  Roses, la Sandra les ha anat embolicant i acabant la decoració amb el llacet dels colors de la senyera.

Acabat el dia, en Brahim agafa la seva, l’Estel, i demà a la tarda la portarà, amb tota la il·lusió, a la seva estimada, una noieta preciosa i vital  que li té el cor robat, quan tanca els ulls la pot veure al taller ocupacional on es van conèixer i on ella continua treballant. Fa temps va veure la pel·lícula “Oficial y Caballero” i intentarà fer com Richard Gere, entrant amb la Rosa a la ma al taller i li donarà dient-li que l’estima, que ella es la millor persona que ha conegut, que l’estima , que és la única que es mereix aquest detall i si ... que l’estima i que res ni ningú els separarà si ella vol.

Mohamed ha triat la Llum, però la posarà a la capsa de repartiment amb una nota, només necessita una foto amb la seva Rosa per enviar-li a la seva dona, encara a Senegal, amb un Bëgg naa la (T’estimo) i el justificant d’una transferència de 500 euros , que servirà per  ajudar a la seva família a sobreviure mentre  espera que el destí aporti la sort, en forma de papers, que permeti el re agrupament.

La Sandra té una barreja de sensacions. Ha estat molts anys rebent una Rosa el mateix dia, però aquestes mai eren mostres d’amor, venien tacades de la seva pròpia sang i gravades del seu dolor. L’any passat va prendre la decisió canviar l’angoixa i la por  per viure lliure i lluny d’ell, però des de llavors, no hi ha matí que no es repeteixi “Oblides que ell no n’ha de saber res, d’això?”, necessita recordar que mentre es mantingui lluny i amb la nova identitat estarà segura i que no pot tenir cap errada que la deixi desprotegida. Justament per aquest motiu i malgrat de ser el primer cop que la diada es presenta favorable, les cicatrius li impedeixen afrontar-la amb felicitat plena i si amb esperança, Així que col·loca la Hope en una de les capses destí a una ONG de recolzament a les dones amb la seva situació,  per sentir que ajuda a forçar un somriure, des de l’anonimat.

Ja s’aixeca el matí, les floristeries comencen a preparar-se per dotar de color i olor a la ciutat. La gent pels carrers deambula amb l’estrès de combinar el temps per arribar a la feina i el de comprar el llibre o la Rosa. Amor, il·lusió , rutina o costum tot es barreja en el festival de vida que aquest dia ens ofereix. Si poguéssim fotografiar l’ànima de les persones tindríem un collage fet de sensacions sorprenents que estan unides per una tradició, però que cadascú té un motiu diferent al seguir-la, parelles, amics, amants, fills, filles, pares, mares, germans, germanes, amors candents i amors oblidats.

A Flors Margarida, un petit establiment del Poblenou de Barcelona, Noelia està cansada , just acabant la jornada, ha venut totes les Roses menys una, casualment es la que ha trobat amb una nota que diu “tinc nom , soc la  Llum, i soc un regal destinat a qui més ho necessiti” i per aquest motiu ha decidit quedar-se-la .

Baixa la persiana i va a casa seva , està justament a la escala del costat de la botiga, entra i es dirigeix directament a la prestatgeria del rebedor on hi ha la foto d’un home ben plantat, amb cara afable i ulls encisadors. Ella deixa la Rosa davant del marc i li diu:

-       Ja veus amor... algú s’ha preocupat de que continuï tenint la Rosa el primer any que tu no estàs, un desconegut ha aconseguit reconfortar-me i recordar els moments que gaudíem en dies com aquest, ningú no es mort mentre es recordat i tu viuràs molts anys.

A la Plaça de Sant Bernat han sonat uns petards, la Noelia surt al balcó i veu a la Colla Del Drac i els Diables de Poblenou amb les Roses de Foc donant llum i amb les gralles posant banda sonora, el seu fill surt tot seguit i amb els ulls humits li diu:

-       Mare, veus com els Dracs són essers màgics i no haurien de ser matats per cap espasa, cap Rosa hauria de néixer de la seva sang .

Lluny d’enllà el Mohamed ja està dormint, en Brahim te gravada la mirada amb la cara d’alegria de la seva xicota al veure’l entrar al taller i la Sandra... la Sandra es feliç però es repeteix abans de cobrir-se amb el llençol “no oblidis que ell no n’ha de saber res d’això, t’ha costat molt arribar aquí”

Les tres Roses , com totes, poc a poc aniran perdent la fermesa però el que han aportat sempre estarà viu.