els meus textes

  La sala tenia un ambient agradable i de confort, pretenia donar sensació de seguretat i privacitat. Tot semblava fet com el decorat d’una pel·lícula amb una adequada ventilació i il·luminació natural, la pintura de les parets tant dels despatx com de la resta d’espais era de colors clars donant un ambient càlid i que , al mateix temps, reflectien la llum que entrava per les finestres. El mobiliari de la sala no era excessiu però disposava de tres cadires còmodes, escriptori, un armari tancat amb el rètol de CONFIDENCIAL , possiblement estaven els   tests i proves psicològiques, traços de vida explicats per persones cercant ajuda, i com no un racó amb   joguines i altres materials per a l'atenció de nens. Però el centre d’atenció era el divan de color negre estratègicament col·locat per tenir tota l’observança i el control del professional. Feia una estona que ell esperava que entrés qui havia d’ajudar-lo i, mentre, podia llegir els diferents títols penjants a la p...

 Als anys seixanta , com a la majoria del país , els dies laborables ho eren tots menys el diumenge i la vida dels treballadors era pura rutina. Al Poblenou s’havien substituït pescadors i artesans per fabriques i magatzems industrials. Els carrers eren bruts i folrats per la pols i les cendres generades per l’industria, estava tot envoltat pel color gris dels fums que formaven part de l’aire i dels pulmons els veïns i veïnes. Desprès d’un aturada per prendre una barreja, els treballadors, de matinada, es dirigien a llurs llocs de treball amb el Sol encara per sota l’horitzó i amb el pensament de fer la seva feina, guanyar-se el pobre salari que li donava el patró i tornar a casa amb prou vida per poder gaudir una estona de la família i descansar per l’endemà i així dia a dia. Aquella Foneria de Metall, prop de La Rambla, no era una excepció, a les 6 del matí els 4 forns estaven adormits però latents, amb un foc residual que esperava ser alimentat per guanyar força, estaven col·loc...