HISTORIES QUE MAI HAN PASAT AL POBLENOU - LA FONERIA

 Als anys seixanta , com a la majoria del país , els dies laborables ho eren tots menys el

diumenge i la vida dels treballadors era pura rutina. Al Poblenou s’havien substituït

pescadors i artesans per fabriques i magatzems industrials. Els carrers eren bruts i folrats

per la pols i les cendres generades per l’industria, estava tot envoltat pel color gris dels

fums que formaven part de l’aire i dels pulmons els veïns i veïnes.

Desprès d’un aturada per prendre una barreja, els treballadors, de matinada, es dirigien a

llurs llocs de treball amb el Sol encara per sota l’horitzó i amb el pensament de fer la seva

feina, guanyar-se el pobre salari que li donava el patró i tornar a casa amb prou vida per

poder gaudir una estona de la família i descansar per l’endemà i així dia a dia.

Aquella Foneria de Metall, prop de La Rambla, no era una excepció, a les 6 del matí els 4

forns estaven adormits però latents, amb un foc residual que esperava ser alimentat per

guanyar força, estaven col·locats a cada cantonada de la nau industrial com si fossin

monuments a Deus primitius, i els homes, amb la seva roba gastada i sense excessiva

protecció personal, anaven incorporant-se disposats a venerar-los oferint els fundents que

els fes pujar la temperatura per mostrar la seva força bramant foc.

Enllà estava el de Coure , imponent , una alçada de 8 metres , circular i que basculava per

treure el caldo de metall cap a les lingoteres, era la Deïtat principal que produïa més metall

que cap altre i mirava pel damunt als altres tres, ell sol era capaç de produir 5 baixes

humanes en un més per inhalació de fums tòxic i per cremades.

Malgrat els perills que comportava era un espectacle de color i calor, es barrejava el color

gris de la instal·lació amb el taronja llampant dels metalls líquids vomitats pels forns.

Però aquell dia i mentre els rebarbadors, els esmoladors, els granalladors, els fonedors i els

buidadors agafaven posicions , es va produir un fet sorprenent per lo inesperat, trencant la

esmentada rutina... una flor havia nascut sobtadament, justament al mig de la fàbrica, i sí

era al bell mig i no estava ni un centímetre desviada d’aquest punt, tots es van ajuntar al

seu voltant, observant-la, gaudint-la ja que era un miracle veure com un esser tant dèbil

podia plantar cara a tanta violència ambiental i tanta contaminació , i en canvi allà es

presentava ferma , rosa, plena de vida i radiant . Els treballadors encara sorpresos van

començar a comunicar-se entre ells , cosa poc habitual, i entre altres comentaris els del

Marius , un dels més antics, que va explicar la llegenda de que en aquell punt va morir una

noia mentre la desnonaven de la seva casa per construir l’Empresa i de tant en tant sortia

una flor, part de la seva ànima, per recordar la injustícia.

El Patró Don Facundo, observava des del despatx situat en la part elevada, i no podia sofrir

que els seus empleats no estiguessin produint, cada minut li treia possibles guanys, els seus

ulls estaven injectats en sang i el rictus era tens, va sortir cap a baix donant un fort cop de

porta que va fer tremolar fins i tot les escales de fusta.

Un cop a baix va obrir-se camí fins arribar a la flor i en veu alçada va dir

- que coño haceis sin trabajar?,¡ venga al tajo o os quitaré la prima de productividad!

en Marius li va dir

- Don Facundo perdonenos pero este milagro nos ha despistado, no es normal ver

cosas bonitas en esta fundición

Sense dir res més i posant-se el dic índex davant de la boca fent callar a tothom, el Patró va

arrancar la flor anant a la boca del forn gran i llençant-la dins, marxant tot seguit al despatx.

Els treballadors es dirigien als seus llocs, era en aquell moment que el més jove de tots

podria haver donat un pas endavant i cridar alguna cosa com les que solia pensar, per

exemple:

- Companys no era una flor, era una senyal de vida, de llibertat, de reivindicació, no

esteu farts de veure morir companys de silicosis , d’accidents per no tenir protecció,

del tracte que ens donen? Hem d’alçar les nostres veus ara que la Flor ha viscut per

donar record a una noia que va morir per culpa del capitalisme, ens ha recordat la

repressió que vivim!!!

... Però eren els anys seixanta i ningú, ni tant sols ell, podia alçar la veu lliurement sense el

risc de ser detingut o d’anar a parar dins del forn.

Això si .. potser aquella flor despertés un sentiment d’inconformitat que aniria passant de

pares a fills fent que la submissió esdevingués revolució... o potser no, a la fi era tot tant

convuls. Però el cas és que la jornada va continuar, amb els fums i el calor de la fosa dels

Metalls, amb els lingots nascuts i apilats per a major riquesa de l’amo, fins 10 hores més

tard que el xiulet va anunciar que la jornada havia acabat i en aquell moment els

treballadors sortien per recórrer els carrers del barri, capbaixos, amb destí als seus pisos,

on explicarien a la família el fet extraordinari que, com un bri d’esperança, havien viscut en

forma d’una flor que havia nascut, viscut efímerament i mort a un lloc on no havia d’estar.