els meus textes

Siempre  había oído que durante los últimos instantes pasar la vida velozmente, o que había una la luz al final del túnel, pero nadie me  sugería una opción de ser volátil … energía separada de un cuerpo inerte y, aunque tengo dudas, no creo que esto sea para siempre, o … ¿tal vez me dirija a una reencarnación? Estoy viendo mi cuerpo inerte, en una bonita caja de roble, con mi traje de Capitán, como pedí, pero no me reconozco, mi  cara es inexpresiva, sin alma, al contrario de las personas que han venido al Tanatorio. ¿Qué es esto de la mesita? ¿una esquela publicada en La Vanguardia con mi nombre?, Caramba!!… una simple nota de prensa. Tiene gracia que un final, toda una vida, quede relegada a un anuncio por palabras. Vivir es mucho más, de repente recuerdo mi niñez, en Santoña, siempre a pie del puerto esperando a que las barcas de pesca llegaran a media tarde llenas del preciado fruto de la mar, ayudando a descargar las cajas y después acompañando a mi padre a la lonja...

  El destí, oh el destí!!!. Pensava mentre veia el que l’envoltava .I allí estava ell, estirat a terra damunt l’escenari, aquest escenari que tant trepitjava i tant estimava. No es podia   moure, semblava que estès somniant, i com a una pel·lícula de terror , tot li donava voltes, tenia la sensació de que els objectes li estaven parlant, era angoixant, una vitrina amb una vaixella real, un quadre reproduint Versalles, la campaneta i   la tetera d’or, el got amb aigua a la tauleta de nit, la lampara amb llàgrimes de vidre i el llit, el magnífic llit daurat, on el protagonista es passava gran part de l’obra. Aquesta temporada de tardor, l’havien començat amb “El malalt Imaginari”, era el decorat perfecte..., Ell és va oferir a fer aquest feina, de nit, perquè com actor amateur, tenir la oportunitat de vigilar la Comedie Française, li permetia veure els espectacles sense haver de pagar i li podria conèixer actors i directors de fama mundial. Però... Que havia passat? Q...

  Cada día, Juan, se sentaba en el mismo asiento del metro, y allí analizaba a todos los viajeros, mientras por sus cascos deslizaban canciones previamente añadidas en su lista de Spotify, el vagón, a diario, era una repetición de varias personas. Como el trayecto era largo, desde Fondo a Hospital de Bellvitge, tenía tiempo de deducir la vida de la gente que a diario le acompañaba. Sofia solía sentarse en un asiento en diagonal al suyo, era joven, bien vestida, maquillada y con un perfume que se podía percibir, Juan lo tenia claro, era una secretaria que estaba de cara al público, debía ser la imagen perfecta de su empresa y una persona muy superficial. Trini, con ropa muy usada, aseada sí, pero con ligera dejadez en el peinado, la piel muy trabajada por la edad, unos 60, seguramente iba a trabajar a una fábrica, o a un taller, donde le pagaban una miseria, solterona o separada seguro. En Trinitat Vella se incorporaba Fernando, se situaba en una esquina, apoyado siempre al lado de ...

Era un matí d'hivern, un fred dissabte que en Pep afrontava amb una barreja d'il·lusió i nerviosisme, va anar a la cuina i es va preparar un cafè ben carregat, no portava bé matinar després d'una sessió d'assaig que es va allargar fins a les tres de la matinada. Tenia un grau d'excitació no gaire normal en ell, però feia molts dies que esperava el moment i després de tots els preparatius, per fi havia arribat el dia, podria viure... el seu primer cop. Durant les dues setmanes prèvies havia estat intentant teixir un pla que conduís que l'experiència fos com sempre l'havia somiat, primer els contactes previs, difícils perquè ningú no volia estar amb un primerenc, i en aquesta cerca va tirar d'amistats en primer lloc, coneguts després i, finalment, amb un amic d'un company a qui va interessar participar a la trobada. No va ser fàcil, a l’any 81 no hi havia mòbils ni Internet ni facilitats per a contactes d'aquest tipus. El lloc no ho va poder decidi...

  L’Adrià, com cada dia des de fa més de 20 anys, està preparat per començar la seva feina a la consergeria , ja ha anat a buscar la premsa per repartir-la al pisos que tenen subscripció. L’ascensor està tant lent com de costum , ell aprofita per llegir la portada de La Vanguardia :   OBAMA primer home de color en arribar a la Presidència dels Estats Units. Ho sent com un   brot d’esperança a la crisi econòmica que està afectant a tot el món, és un sentiment estrany ja que les seves conviccions polítiques són contraries a tot el que fa olor a yanky. Poc a poc va pujant per tots els replans, deixarà els diaris a les portes, regalant somriures i un “bon dia tingui” amb qui es vagi trobant   i tornarà a la seva garita. Ell es conscient de diferència social que té amb la gent que l’envolta en el dia a dia i per això manté les distàncies. Els moments buits escriu en un bloc de notes els records, com eren els temps molt abans d’aquest dur 2008, com podia gaudir dels s...

  Aquest matí de diumenge, l’Anna s’ha despertat d’hora, s’ha vestit ràpid amb un vestit lleuger i ha anat cap a la finestra , encara no fa fred , a ella li encanta gaudir de la brisa del mar a la cara mentre fa les seves reflexions matinals, però avui són més intenses que mai... el primer petó sempre dona a pensar. Va ser ahir quan l’adolescent va viure una tarda especial, va sortir amb la seva colla a passejar pels carrers de Cadaqués i, sense esperar-ho, en un moment fugaç, es va petonejar amb la seva millor amiga, va ser un petó llarg i emotiu, on va poder sentir els tendres i tebis llavis de Laura sobre els seus mentre s’estaven abraçant ... i ho havia viscut amb la persona que menys s’esperava.   Per això, avui, mentre mira l’horitzó, els pensaments i dubtes la sobrepassen, a estones creu que el millor seria marxar lluny navegant en   aquell veler i deixar que el vent, acaronant-li el cos, li aclarís les coses. Finalment decideix marxar, agafa la bossa i unes ullere...

Aquí estic de nou, sol, esperant que la llum del dia entrí per la finestra i il·lumini tota l’habitació, les nits d’hivern es fan mot llargues, més quan la meva utilitat es redueix a moments puntuals i més sovint a Primavera. Però no puc estar trist, a la fi soc el testimoni de moltes sensacions , de molts detalls, i també d’aquesta sobtada espontaneïtat que provoca que sigui, i em senti, útil, però mentre aquest fet no passa vaig veient com la vida es mou al meu entorn. El fet és que varen decidir que sempre estès al mateix lloc i, per tant, puc gaudir de les millors reunions familiars, he vist com creixen els petits de la casa, sovint he pogut sentir la tristor que impregnava la mirada perduda d’algun membre de la família, l’alegria d’una bona nova, algun fet dolorós   i també he pogut comprovar, quant m’observaven, que la meva bellesa era més gran quan estava ple, malgrat que buit les meves formes son harmonioses i amb corbes, deu ser per això que he estat, des de fa anys, par...