EN EL MILLOR LLOC AL PITJOR MOMENT

 

El destí, oh el destí!!!. Pensava mentre veia el que l’envoltava .I allí estava ell, estirat a terra damunt l’escenari, aquest escenari que tant trepitjava i tant estimava. No es podia  moure, semblava que estès somniant, i com a una pel·lícula de terror , tot li donava voltes, tenia la sensació de que els objectes li estaven parlant, era angoixant, una vitrina amb una vaixella real, un quadre reproduint Versalles, la campaneta i  la tetera d’or, el got amb aigua a la tauleta de nit, la lampara amb llàgrimes de vidre i el llit, el magnífic llit daurat, on el protagonista es passava gran part de l’obra. Aquesta temporada de tardor, l’havien començat amb “El malalt Imaginari”, era el decorat perfecte...,

Ell és va oferir a fer aquest feina, de nit, perquè com actor amateur, tenir la oportunitat de vigilar la Comedie Française, li permetia veure els espectacles sense haver de pagar i li podria conèixer actors i directors de fama mundial.

Però... Que havia passat? Que havia provocat la seva immobilitat ? va poder treure el telèfon de la seva butxaca i va trucar a emergències:

-       Si us pau ajuda, estic enterra de l’escenari de la Comedie Française , no se que ha succeït però estic confós, en fa mal el cap, hi ha una mica de sang a terra, en fa mal la cama i no en puc moure.

-       Tranquil senyor en uns instants estarem aquí , sobretot faci per no perdre la consciencia.

En un moment de claredat va poder reflexionar i fer un diagrama del que havia fet des del dia abans al vespre, va recordar que abans d’anar a treballar tenia dubtes de posar-se la camisa groga, perquè malgrat era oficial de la seva empresa , ell sempre escollia la negre amb ribets grocs. Llavors els pitjors pensaments li venien al cap, segur que era el seu destí, com ja havia pensat, sent un actor no havia d’anar de groc, es veia al millor escenari, a una de les seves obres preferides i estava a punt de morir damunt d’ell com ja va fer Molière aquell fatídic febrer de 1673, representant-la. Va continuar desgranant les hores passades i decidir que no era ni de lluny la mateixa situació, ell no havia arribat mai a les grans escenes, no passava d’haver representat petits papers en teatres no tant carismàtics i per tant no mereixia el mateix gloriós final, així que seguiria analitzant que l’havia portat a estar on estava i el pitjor... com estava.

La nit havia estat normal, recordava la ronda complerta, i estava recorrent-la de nou per poder treure aigua clara... la sala de control de llum i so ...  el pati de butaques... ... l’amfiteatre ,...les llotges ...  els camerinos ...  les tramoies i ,finalment, l’escenari on havia arribat ja de matí, però de nou en aquest punt es quedava en blanc.

De sobte va escoltar sorolls  i veus que venien de la entrada, el metge s’apropava corrent pel passadís, per fi semblava que tindria l’ajut necessari. Va començar a examinar-lo i les primeres paraules van ser tranquil·litzadores.

-       Bé a falta d’un TAC i una radiografia, sembla que no serà més que ‘una commoció deguda a un fort cop a l’occipital i possible tens trencament del malucs (coxis) i el fèmur.. Ara immobilitzem el coll i et portarem a l’hospital i per descartar res més important i et quedaràs en observació.. Per cert... no recordes com has caigut?

-       No doctor porto molta estona pensant en això

El metge es va adreçar a l’auxiliar i li va dir...

-       Ep! ves en compte no trepitgis aquest cotxe i caiguis.

-       Merda!!! , va dir l’accidentat, ara ho recordo, vaig rebre una trucada de la primera actriu dient-me que el seu fill havia perdut un cotxe d’Scalextric i que segurament estava a l’escenari. No el vaig veure però ell a mi si que en va trobar!!!!!. No puc ni imaginar morir-me en un lloc clàssic , sense actuar, i per culpa d’una joguina?  Patètic!!

Mentre anava a l’ambulància va decidir que malgrat que no era supersticiós mai més es vestiria amb roba groga al teatre.