El primer cop

Era un matí d'hivern, un fred dissabte que en Pep afrontava amb una barreja d'il·lusió i

nerviosisme, va anar a la cuina i es va preparar un cafè ben carregat, no portava bé

matinar després d'una sessió d'assaig que es va allargar fins a les tres de la matinada.

Tenia un grau d'excitació no gaire normal en ell, però feia molts dies que esperava el

moment i després de tots els preparatius, per fi havia arribat el dia, podria viure... el seu

primer cop.

Durant les dues setmanes prèvies havia estat intentant teixir un pla que conduís que

l'experiència fos com sempre l'havia somiat, primer els contactes previs, difícils perquè

ningú no volia estar amb un primerenc, i en aquesta cerca va tirar d'amistats en primer

lloc, coneguts després i, finalment, amb un amic d'un company a qui va interessar

participar a la trobada. No va ser fàcil, a l’any 81 no hi havia mòbils ni Internet ni facilitats

per a contactes d'aquest tipus. El lloc no ho va poder decidir, ni tan sols l'horari, només

disposaria d'una hora i havia d'aprofitar el temps perquè li donés temps de tot.

Així que va assaborir el cafè lentament, mentre repassava mentalment com havia

planejat de com anirien les coses, ja ho tenia clar, es va dutxar, va escollir una roba

d'acord amb la impressió que volia causar al seu convidat. Al carrer va encaminar-se

cap al Ford Fiesta Vermell . Merda! exclamar el Pep, una nova multa d'aparcament, i

n'anaven 52, començava bé el matí, bé, ben pensat, va ser millor que l'última vegada

que es va emportar el cotxe la grua.

Va arrencar i adreçar-se cap a Sant Adrià del Besòs, no hi havia pràcticament trànsit,

però preferia arribar amb temps per poder aparcar, aquesta vegada bé, o així ho

esperava.

Tenia raó, just a la porta del local va poder deixar el seu estimat Fofito. Va entrar per

avisar que havia arribat i la seva sorpresa era veure que el seu Partenaire ja hi era.

Era més baixet del que esperava, però això era una dada irrellevant, el va veure rialler,

fent conya a tothom i desprenia una aura de tranquil·litat molt positiva, ara si! ja estava

segur que tot sortiria perfecte.

Arribada l'hora… van entrar a la sala i seient un davant de l'altre, el Pep va deixar els

nervis fora, la seva veu no mostrava símptomes de cap tremolor, així que va agafar els

cascos, se'ls va posar, i convidava a Pepe Rubianes a posar-los-hi també, amb la mà

dreta aixecada i donava la indicació “dins sintonia” , immediatament després

“benvinguts a aquest programa, avui a CASA VOSTRA … Pepe Rubianes.

Era la primera entrevista, el seu debut a la Ràdio, però es va desenvolupar bé, també

és cert que Rubianes ajudava molt, li va donar molt de ritme i no hi havia espais en

blanc. El Pep gairebé no preguntava… suggeria temes, Pepe desfermat explicava les

seves experiències a Cuba, experiències que havien ajudat a crear el seu espectacle

Pay Pay. El nou locutor descobria què era fer una entrevista radiofònica, però aquest

primer cop va estar molt condicionat i facilitat pel caràcter obert del convidat. L'hora va

passar volant, quan va fer el comiat: fins la setmana vinent a CASA VOSTRA!!, es va

quedar amb la sensació d'haver-se quedat sense temps.

A la porta de l'emissora i Pepe Rubianes li va dir: Pep me he encontrado muy a gusto y

me he divertido así que cuando quieras repetimos

Aquestes paraules el van motivar a continuar, després van ser quatre anys de dies de

ràdio, i en aquest temps fins a quatre ocasions va poder entrevistar Pepe Rubianes.

La veritat és que el Pep encara diu que, realment, mai no hi va haver un primer cop,

sinó que sempre, a cada entrevista que feia, a cada programa, l'havia de prendre com

un debut perquè, com en el sexe, s’ha de ser imaginatiu, per no repetir-se, caure a la

rutina i d’aquesta forma... tenir capacitat de sorprendre.

Carles Rouras 17/11/2021