L'objecte viu

Aquí estic de nou, sol, esperant que la llum del dia entrí per la finestra i il·lumini tota l’habitació, les nits d’hivern es fan mot llargues, més quan la meva utilitat es redueix a moments puntuals i més sovint a Primavera.

Però no puc estar trist, a la fi soc el testimoni de moltes sensacions , de molts detalls, i també d’aquesta sobtada espontaneïtat que provoca que sigui, i em senti, útil, però mentre aquest fet no passa vaig veient com la vida es mou al meu entorn. El fet és que varen decidir que sempre estès al mateix lloc i, per tant, puc gaudir de les millors reunions familiars, he vist com creixen els petits de la casa, sovint he pogut sentir la tristor que impregnava la mirada perduda d’algun membre de la família, l’alegria d’una bona nova, algun fet dolorós  i també he pogut comprovar, quant m’observaven, que la meva bellesa era més gran quan estava ple, malgrat que buit les meves formes son harmonioses i amb corbes, deu ser per això que he estat, des de fa anys, part de les herències familiars, cosa que d’altres com jo, no poden dir ja que sovint són comprats a basars per necessitats puntuals, però quedi clar que ho dic com una dada, sense cap mena de menys preu ni per establir cap diferència social entre nosaltres. No creieu que no han hagut moments de por, els han hagut i molt sovint, sobretot quan he notat inseguretat manipulant-me.

Es estrany però avui crec que és un dia assenyalat , els somriures així ho demostren, i si no vaig equivocat, avui sentiré, dins de la meva fragilitat de vidre, l’aigua que em refrescarà i el goig al notar com aquest tall verd s’introdueix dins meu donant-me un nou sentit ple de vida, que encara que sigui efímer, cada cop que passa és un nou inici vital per a mi.

18/10/2021