CARTA AL 2112

 

                   ALCOR, Inc                           
                 

        Scottsdale, Arizona,

        USA

                                                                                   Personal Letter to María Martí   

 

 

22 de febrer de 2022

Estimada Maria

          T’escric des de l’enyorança, fa un mes que no estàs al meu costat físicament, no és fàcil fer-ho perquè no m’he fet a la idea de no poder veure’t, de no poder explicar-te tot allò que em passa pel cap, consultar-te com afrontar les meves inquietuds, poder acaronar-te i besar-te, però ho he de fer. Intento ser fort però estic vessant llàgrimes i al mateix temps intentant  plasmar en un paper allò que vull que sàpigues en el moment es procedeixi a finalitzar el període de Criogenització al que et vas sotmetre i que en el teu “avui”, dia 22 de Gener de 2112, finalitzarà.

          Ens deien que el principal efecte secundari és una pèrdua parcial de memòria al despertar, i que necessitaràs estímuls, per aquest motiu trobaràs al costat d’aquesta carta una capsa plena de fotografies, records i un diari que junts hem escrit  aquest darrer any, així tindràs dades i fets de la nostra vida que permetin que la teva tornada a la vida es desenvolupi correctament.

          Vull posar-te en antecedents per ajudar-te a comprendre que estàs fent en una època nova.

Al 2020 i, en plena pandèmia de COVID, et van diagnosticar un principi d’Alzheimer, i no havia tractament que garantís al cent per cent una cura, quedava tot abocat a anar perdent la memòria i els elements més bàsics de l’autonomia personal...  això et passava a tu!!!, a la persona més activa i autosuficient que mai he conegut!!!. El mon se’ns va caure al damunt, no sabíem com sortir-nos, malgrat que volíem lluitar, la perspectiva era molt fosca i de sobte, gràcies a Internet ,la llum ens va arribar quan vam descobrir a l’empresa ALCOR que ens va oferir l’esperança de crionitzar-te fins 2112,  amb l’esperança de que aquest nou segle ja s’hagi desenvolupat un tractament o medicament eficient, o si el fet de haver-te congelat les cèl·lules cerebrals pugui haver aturat o eliminat la malaltia. Evidentment que tot són hipòtesis i, també, entra dins de la possibilitat que el mon ja no sigui el mon, que l’esser humà no hagi estat tot l’humà que hauria de ser i no puguis reconèixer la terra que t’envolti, encarà que un bri d’optimisme em fa pensar que estaràs llegint aquestes lletres, que tot haurà anat be i a l’obrir el contenidor de records tornis, poc a poc, a ser tu mateixa i recuperis la vitalitat i, amb ella, l’amor que em tenies.

          Ara ve la part més dura per mi, t’he de dir que t’he traït. Abans de prendre la decisió em vas fer prometre’t que jo em dedicaria a viure intensament la resta de la meva vida, recordant-te sí, però gaudint de les coses que el temps m’anés regalant, aprofitant per visitar els  llocs on solíem anar plegats, nous indrets o tenint noves experiències i, finalment, que t’aniria escrivint cartes periòdicament, explicant-te aquestes vivències i tu , al llegir-les, podries gaudir-les més tard com si haguessis estat. T’he de dir que... no serà així ...  aquesta és la primera i darrera  que rebràs.

          Al dia següent, de deixar-te a les instal·lacions de la Empresa, vaig anar a acomiadar-me de tu i només vaig poder veure el contenidor d’acer inoxidable on t’havien posat . Se’n va trencar el cor, en aquell moment em va passar per la meva ment els moments viscuts, podia sentir el tacte de la teva pell a les meves mans , notar fins i tot el teu alè, escoltar la teva veu , veure el teu somriure, percebre la teva presencia...  però no estaves i així, d’aquesta forma sabia no podia seguir vivint, el resum de 40 anys junts no havien quedar-se en un cos gelat a un magatzem d’Scottsdale a 9000 kilòmetres de casa i sense cap mena d’esperança de tornar-te a sentir prop meu. No podia ni volia tornar a Barcelona ni continuar cap nova aventura vital tot sol, la depressió m’estava guanyant per minuts, van envair-me coses molt terribles, no tenia cap malaltia però em sabia mort d’amor des d’aquell mateix instant.

Només em queda demanar-te que em perdonis i m’ entenguis, que trobis les paraules per escriure’m una carta similar a aquesta que reps, tens un mes per fer-ho ja que el proper 22 de febrer de 2112, serà la meva hora, A la fi vaig trobar una solució, una resposta a les meves inquietuds, em va costar convèncer a ALCOR d’entrar en la investigació sense estar malalt, aconseguint-ho signant milions d’autoritzacions, ara ja ho saps ... he passat noranta anys més prop teu. Va ser el que vaig escollir per tal que,  desprès de despertar, puguem continuar el camí junts de nou, com fèiem abans, gaudint de tot el que ens regali aquesta nova vida.

          Surti com surti tot, recorda que t’estimo, t’he estimat i t’estimaré la resta dels nostres nous dies i si vaig faltar a la meva promesa, potser amb cert egoisme, va ser per donar-nos aquesta segona oportunitat.

                                                                                 Amb amor, i sempre teu , Josep.