text amb els records d'un altre recepta

 

EL REGNE DE NEPTÚ

Neptú és el Deu que governa els mars i oceans segons la mitologia romana, fill dels Deus Saturn i Ops, germà de Júpiter i Plutó. Sempre cavalcant, amb el seu trident, pel damunt de les onades muntat sobre cavalls blancs per fer-se respectar per tots els habitants de les aigües. A la mitologia grega el coneixen com a Posidó. Jo el vaig descobrir a la meva adolescència a Benicarló on el meu germà regentava un Bar-Restaurant amb el seu nom “Bar Neptuno” i no era un nom gratuït, al vell mig del pati havia una font amb una escultura d’ell majestuós i imponent,  amb la seva barba blanca amb uns dofins i dos nimfes mig nues al seus peus .

Tenia 14 anys, feia tercer de batxillerat  i casualment el darrer dia de classe  el meu professor d’història ens va demanar que estudiéssim els Deus romans i grecs, ja que l’examen de recuperació a setembre el posaria sobre aquest tema. Així que vaig llegir tota la informació que havia al llibre de text i una teranyina de fantasia i màgia en va atrapar,  estava convençut que Neptú i els altres Deus  existien, igual com estava contrastat que existien Jesús de Nazaret , Mahoma, Satanàs i , fins i tot, el Comte Dràcula que em tenia atemorit després de veure un reportatge en blanc i negre a TVE, però d’aquest capítol en parlaré un altre dia.

Aprofitant que acaba d’arribar a passar unes llargues vacances i que estava a un poble pescador, estava clar que tenia la oportunitat de fer història i conèixer a qui regnava les aigües. Així que, sense perdre temps en arribar al vespre a casa de la família miraria de convèncer al Tio Manuel per anar amb ell a pescar el dia següent.

El tio Manuel, era un home mariner de tota la vida, tenia la pell  marcada per l’erosió que provocava en ella la sal de la mar i el sol i més arrugues del normal. Imposava respecte, li podies mirar els ulls i veure les onades del mar, cada dia diferents, jo pensava que se les portava a casa perquè era al mar on volia estar. Era de poques paraules cosa que em complicava el meu desig, així que després de sopar i quan tota la família va seure a la fresca,  en vaig apropar a ell i li vaig dir :

– Tio, que puc anar demà a la mar amb vostè ?,

va apurar la calada a la seva cigarreta i en va respondre

 - Pareix de demà farà bo però tu ...  xiquet de ciutat, que collons vols fer embarcat? Marejate? Va fer un somriure i continuar - Si a les sis i mitja estàs a la porta pots venir, però passe el que passe si la barca ix no torne fins a les cinc de la tarde, de acuerdo?

Li vaig dir que si emocionat , per fí podria estar prop del meu ídol Neptú, ara el repte era despertar-me i, com no, vaig agafar el llibre sobre mitologia decidit a no dormir esperant les sis del matí, les històries d’amors, adulteris, incestos, amors entre deus i humans, guerres, morts , animals de mil caps, herois immortals en van atrapar a la càlida nit caient dormit sense poder-ho evitar. Els meus ulls es van obrir sobtadament i en front meu estava el meu oncle dient-me:

-  Xiquet alçat si vols venir

En un salt en vaig llevar, com estava vestit només en quedava rentar-me la cara, prendre un Nesquik  i sortir al carrer llest per la desitjada aventura.

A l’arribar a la Barca, ja la veia diferent a la resta dels dies. Allà estava, amb el motor engegat , els seus colors blau, vermell i blanc semblaven una bandera llesta a ser enlairada per major gloria naval. L’Antonio, el meu cosí  i maquinista, va allargar la ma i en va ajudar a pujar amb un somriure que insinuava que sabia que passaria.

Van deslligar amarres i molt poc a poc la “Justo”, que així es deia, anava separant-se del moll enfilant la sortida del port, mentre travessàvem la bocana podíem veure com el Sol sortia a saludar-nos en una imatge tant poètica i magnifica que mai oblidaré, com no he oblidat tot el que va venir desprès.

El batec del motor, boom, boom, boom, boom i així rítmicament un boom  sense fi, acompanyat d’una olor de gasoil i el fum que es ficaven al meu cap i al pulmons. Quan van llençar les xarxes al mar, per començar l’arrastre, la velocitat es va  ralentí provocant un balanceig constant amunt i a baix , a dreta i esquerra, que riuet del vaixell pirata de la fira.

Els dofins ens acompanyaven i tot semblava preparat per veure al Rei del Mar, però el ball de la barca damunt les onades, acompanyat de tot el demés, em provocar una sensació que mai havia viscut, un mareig impressionant, encara no se com vaig arribar a la borda i , SI, vaig vomitar el Nesquik i tot el que vaig menjar el darrer mes, al menys així ho semblava, mirava a l’horitzó, vomitava, posat a proa dient, millor a popa, de res servia, vomitava, en van donar un entrepà, només una mossegada i a la borda, es recolliren les xarxes, grans quantitats de peix s’havien capturat, anava a veure ... però a la borda, van preparar un magnífic suquet de peix per dinar ... primer mos i... cap a la borda, de nou les xarxes al mar, camí de tornada, nova frenada de velocitat , semblava que em trobava millor... però no... cap a la borda, ja ni els dofins volien seguir-nos i penso que tanta bilis llençada al mar era la culpable.

Uns deu o dotze viatges més a la borda ja entràvem al port , els tripulants havien dipositat el peix a capses per ser subhastades, però a mi... a aquell marrec de ciutat , m’importava un bledo, en donava igual si havien pescat molt o poc, si existien els Deus o no, volia baixar i trepitjar la terra.

Quant ho vaig fer , de camí a casa i sense sortir del port estava el Pepito , amb el seu carret de gelats, saludant-me tot dient

- Collons catalanet que t’ha passat? estàs blanc com la llet.

No vaig respondre, a la butxaca tenia 3 pessetes, vaig demanar un cucurutxo de nata i mentre el menjava  en vaig adonar que quan es desfeia pel damunt de la galeta la nata formava la barba de Neptú, indignat per la seva sobtada aparició no demanada en aquell moment, amb la llengua més llarga que he tret a la meva vida me la vaig menjar sencera d’una llepada i vaig marxar cap a casa on, en arribar,  vaig dormir 16 hores seguides.

Només dir que aquell estiu del 70 , no vaig tornar a tocar el llibre, vaig suspendre l’examen de setembre, hores d’ara tinc encara les olor d’aquell dia al nas , vaig deixar la ingenuïtat i no he cregut mai més en cap Deïtat, però  sobretot ...  sobretot ... no he tornat a embarcar-me. El Bar-Restaurant Neptuno va canviar de propietari i sense canviar el nom va retirar la font... potser el nou amo també havia anat a pescar.